dijous, 1 d’abril del 2010
I Seguim aquí
L’altre dia algú em va parlar de l’existència dels diferents nivells de consciència, i em sembla fantàstic com podem conviure persones tan diferents en plànols tan transposats, com les nostres coordenades poden simular ser similars i alhora ser tan distants.... la vida és simplement sorprenent.
És clar, després d’aquesta afirmació, només em queda fer-me una qüestió: ara i aquí, quin és el meu grau de consciència?
La nostra realitat és només fruit dels nostres pensaments? Intentaré, doncs, positivitzar a veure si tinc bons resultats.
Sincerament, crec que més que positivitzar ens hem de responsabilitzar, de què? Doncs del què fem de la nostra vida, ni més ni menys.... i amb això, simples mundans, ja tindríem que tenir prou.
Som l’únic animal racional? I per què ens serveix ser tan racionals? Fins i tot buscant la nostra part emocional, ens perdem en la racionalitat de les teories més emocionals..... quin embolic! I realment, on som? En els nostres pensaments? Fins i tot el nostre referent Nord, canvia, com ho farem per no canviar?
He de reconèixer em mi una gran disfunció entre la meva teoria i la meva praxis, quan realment tinc un moment per PENSAR, quina és la meva realitat?.
Obrir i tancar els ulls és moltes vegades una bategada lenta i costosa, i crec que la meva consciència només és real en aquests microsegons de penombra, on directament apago l’exterior i entreveig les últimes figures que encara mantinc insinuades a la meva retina, i reconec sempre les mateixes figures, que conformen els meus records, que a la fí en dibuixen tal com soc, convertint-se en la meva essència.
Així doncs penso que la meva realitat en veritat és molt poca cosa, al mateix temps que és vital per la meva essència, he de tan car més els ulls per poder visualitzar només allò que és realment important, allò del que sóc responsable per poder així dibujar-me en cada microsegon d’una manera més sencera i poder discernir les meves pròpies coordenades i amb energia i decisió, responsabilitzar-me del què estic fent de la meva vida.
És clar, després d’aquesta afirmació, només em queda fer-me una qüestió: ara i aquí, quin és el meu grau de consciència?
La nostra realitat és només fruit dels nostres pensaments? Intentaré, doncs, positivitzar a veure si tinc bons resultats.
Sincerament, crec que més que positivitzar ens hem de responsabilitzar, de què? Doncs del què fem de la nostra vida, ni més ni menys.... i amb això, simples mundans, ja tindríem que tenir prou.
Som l’únic animal racional? I per què ens serveix ser tan racionals? Fins i tot buscant la nostra part emocional, ens perdem en la racionalitat de les teories més emocionals..... quin embolic! I realment, on som? En els nostres pensaments? Fins i tot el nostre referent Nord, canvia, com ho farem per no canviar?
He de reconèixer em mi una gran disfunció entre la meva teoria i la meva praxis, quan realment tinc un moment per PENSAR, quina és la meva realitat?.
Obrir i tancar els ulls és moltes vegades una bategada lenta i costosa, i crec que la meva consciència només és real en aquests microsegons de penombra, on directament apago l’exterior i entreveig les últimes figures que encara mantinc insinuades a la meva retina, i reconec sempre les mateixes figures, que conformen els meus records, que a la fí en dibuixen tal com soc, convertint-se en la meva essència.
Així doncs penso que la meva realitat en veritat és molt poca cosa, al mateix temps que és vital per la meva essència, he de tan car més els ulls per poder visualitzar només allò que és realment important, allò del que sóc responsable per poder així dibujar-me en cada microsegon d’una manera més sencera i poder discernir les meves pròpies coordenades i amb energia i decisió, responsabilitzar-me del què estic fent de la meva vida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)