Que tinc pendent retrobar-me amb el meu subconscient pensant.
La vida et porta, moltes vegades, sense adonar-te de les seves conseqüències. No n’hi ha lloc per la consciència davant de tants esdeveniments sobtats.
Primer les ànsies de conèixer, d’autonomia, de veure món, desprès l’amor, que només deixa lloc al plaer del compartir, del conèixer, del créixer, i la sobtada vida “adulta”, les hipoteques, la feina... I passa el temps fins que per petites esquerdes, les responsabilitats, comencen a trencar, de mica en mica, tot allò que encara ens lligava al nostre llunyà món d’infantesa.. On anem?... però no hi ha gaire temps... són molts els factors, multiplicar, dividir, restar, sumar, sumar, sumar. Fins que un dia de cop, en una farmàcia anònima una prova d’embaràs et dona la clau per entrar en un altre nivell del joc: seré mare.... i ara què farem? No sé res, tot és nou, però només hi ha una única cosa clara al veure la seva petita cara, després de nou mesos de càbales.... un amor infinit, mai conegut que es suma de forma notòria als meus esdeveniments sobtats.
La vida segueix, i em demostra en tot moment que no tot està a les nostres mans, malalties, renaixements, amors lligats per un fil vermell invisible que encara ens ensenyen més coses noves sobre la paciència, l’amor, el respecte, les il•lusions, però també hi ha una part fosca, el cansament, les decepcions, les infidelitats, els oblits, les omissions i els somnis que veus com s’escapen entre els dits.
La vida, es tal qual. No valen les intencions, està plena de fets, de sentiments. No valen les veritats absolutes perque tot és relatiu al nostre voltant, i ara amb 43 anys m’he de plantejar .... i ara què farem?
Fer un balanç? No sé si en sabria. Un estat de comptes? Com es pot quantificar la vida si és un fluït? Jo també tinc ulls per veure el pas del temps, i em sobta que això no em produeixi cap crisis... per què serà? Potser per què encara tinc pildores d’innocència i penso en la honestedat, en la lògica i en l’atzar, potser per que penso de forma fraccionada i encara no puc organitzar el meu jo. Potser perquè encara no he crescut prou per enfrontar el que hi ha, potser un psicoanalista argentí podria fer-me un camí, però cada esdeveniment sobtat m’empenya, pas tras pas, a intuir que només viure és un gran esforç, que no és fàcil pensar que fins i tot “el més sagrat” sempre està en joc. Tot és sempre tant relatiu, que relativitzar sobre el què farem potser és l’únic camí obert per la nostra consciencia inconscient.
