La realitat

I Seguim aquí

L’altre dia algú em va parlar de l’existència dels diferents nivells de consciència, i em sembla fantàstic com podem conviure persones tan diferents en plànols tan transposats, com les nostres coordenades poden simular ser similars i alhora ser tan distants.... la vida és simplement sorprenent.
És clar, després d’aquesta afirmació, només em queda fer-me una qüestió: ara i aquí, quin és el meu grau de consciència?
La nostra realitat és només fruit dels nostres pensaments? Intentaré, doncs, positivitzar a veure si tinc bons resultats.
Sincerament, crec que més que positivitzar ens hem de responsabilitzar, de què? Doncs del què fem de la nostra vida, ni més ni menys.... i amb això, simples mundans, ja tindríem que tenir prou.
Som l’únic animal racional? I per què ens serveix ser tan racionals? Fins i tot buscant la nostra part emocional, ens perdem en la racionalitat de les teories més emocionals..... quin embolic! I realment, on som? En els nostres pensaments? Fins i tot el nostre referent Nord, canvia, com ho farem per no canviar?
He de reconèixer em mi una gran disfunció entre la meva teoria i la meva praxis, quan realment tinc un moment per PENSAR, quina és la meva realitat?.
Obrir i tancar els ulls és moltes vegades una bategada lenta i costosa, i crec que la meva consciència només és real en aquests microsegons de penombra, on directament apago l’exterior i entreveig les últimes figures que encara mantinc insinuades a la meva retina, i reconec sempre les mateixes figures, que conformen els meus records, que a la fí en dibuixen tal com soc, convertint-se en la meva essència.
Així doncs penso que la meva realitat en veritat és molt poca cosa, al mateix temps que és vital per la meva essència, he de tan car més els ulls per poder visualitzar només allò que és realment important, allò del que sóc responsable per poder així dibujar-me en cada microsegon d’una manera més sencera i poder discernir les meves pròpies coordenades i amb energia i decisió, responsabilitzar-me del què estic fent de la meva vida.

Ara fa temps

Que tinc pendent retrobar-me amb el meu subconscient pensant.
La vida et porta, moltes vegades, sense adonar-te de les seves conseqüències. No n’hi ha lloc per la consciència davant de tants esdeveniments sobtats.
Primer les ànsies de conèixer, d’autonomia, de veure món, desprès l’amor, que només deixa lloc al plaer del compartir, del conèixer, del créixer, i la sobtada vida “adulta”, les hipoteques, la feina... I passa el temps fins que per petites esquerdes, les responsabilitats, comencen a trencar, de mica en mica, tot allò que encara ens lligava al nostre llunyà món d’infantesa.. On anem?... però no hi ha gaire temps... són molts els factors, multiplicar, dividir, restar, sumar, sumar, sumar. Fins que un dia de cop, en una farmàcia anònima una prova d’embaràs et dona la clau per entrar en un altre nivell del joc: seré mare.... i ara què farem? No sé res, tot és nou, però només hi ha una única cosa clara al veure la seva petita cara, després de nou mesos de càbales.... un amor infinit, mai conegut que es suma de forma notòria als meus esdeveniments sobtats.
La vida segueix, i em demostra en tot moment que no tot està a les nostres mans, malalties, renaixements, amors lligats per un fil vermell invisible que encara ens ensenyen més coses noves sobre la paciència, l’amor, el respecte, les il•lusions, però també hi ha una part fosca, el cansament, les decepcions, les infidelitats, els oblits, les omissions i els somnis que veus com s’escapen entre els dits.
La vida, es tal qual. No valen les intencions, està plena de fets, de sentiments. No valen les veritats absolutes perque tot és relatiu al nostre voltant, i ara amb 43 anys m’he de plantejar .... i ara què farem?
Fer un balanç? No sé si en sabria. Un estat de comptes? Com es pot quantificar la vida si és un fluït? Jo també tinc ulls per veure el pas del temps, i em sobta que això no em produeixi cap crisis... per què serà? Potser per què encara tinc pildores d’innocència i penso en la honestedat, en la lògica i en l’atzar, potser per que penso de forma fraccionada i encara no puc organitzar el meu jo. Potser perquè encara no he crescut prou per enfrontar el que hi ha, potser un psicoanalista argentí podria fer-me un camí, però cada esdeveniment sobtat m’empenya, pas tras pas, a intuir que només viure és un gran esforç, que no és fàcil pensar que fins i tot “el més sagrat” sempre està en joc. Tot és sempre tant relatiu, que relativitzar sobre el què farem potser és l’únic camí obert per la nostra consciencia inconscient.

Dona, 43 anys

Aquest blog, està pensat per intentar compartir experiències vitals.
Per què? Simplement per la necessitat de compartir i d'intentar sobreviure a tot allò que ens anem trobant pel camí.

Un encert

He trobat una petita joia, l'he dedicat a un parell d'homes que es troben amb aquesta íntima crisis per la qual alguns dels nostres companys passen entre els treinta i pico i els quaranta i pico...

Per vosaltres amb tot el meu carinyo, esperant... que tanqueu el cercle.

The New Raimon. Variables

El per què

Primer, per curiositat, desprès per unes ganes tremendes de poder compartir.

Ja tenim una edat, jo en concret 43, estic en mig de tothom, de les meves filles, dels meus pares... i necessito un espai de llibertat.... un clam al cel per poder parlar de tot allò que puc canviar, de tot allò que no puc canviar, del que sòc capaç d'asumir i del que no.... en definitiva un espai per crèixer.